SEL·LECCIÓ DE POESIA CATALANA (I) (S.XIX - S.XX)
I
A FREDERIC SOLER EN SON ENTERRO
Amb cent corones de flors
te'n veig anar d'esta vida: jo quedo amb una, i d'espines.
Jacint Verdaguer (1842 -1902)
II
PATERNAL
Tornant del Liceu en la nit del 7 de
novembre de 1893
Furient va esclatant l'odi per la terra,
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anâ a les festes
amb pit ben esforçat, com a la guerra.
A cada esclat mortal - la gent trèmula es gira:
la crudeltat que avança - la por que s'enretira,
se van partint el món...
Mirant el fill que mama, - la mare que sospira,
el pare arruga el front.
Pro l'infant innocent,
que deixa, satisfet, la buidada mamella,
se mira an ell, - se mira an ella,
i riu bàrbarament.
JOAN MARAGALL (Barcelona 1860 – 1911)
PERQUÈ HAS VINGUT
Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia envejosa a les roses:
i han dit llur joia envejosa a les roses:
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
De tant que és jove enamora el seu pas
-qui no la sap quan la veu s'enamora.
Perquè has vingut jo ara torno a estimar:
diré el teu nom i el cantarà l'alosa.
Joan Salvat-Papasseit (1894 -1924)
IV
SI CAL QUE ENCARA ET VEGI
Si cal que encara et vegi, lloc meu i fe primera,
que sigui un dia de tardor i a seny d'estels, la plana ben escrita de versos paral.lels.
I en l'agombol del vespre, que alguna veu molt pura
desgrani la tonada que el meu bressol oí
abans que sense termes i sense afegidura
no negui mes parpelles la nit d'on vaig eixir.
Josep Carner (1884 - 1970)
V
La Poesia?...
La Poesia?
Cal cercar-la on tu saps ja
que és, com la Gràcia
o l'aigua pura i dura
d'una font emboscada
CARLES RIBA (1893 – 1959)
VI
Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l'estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.
On ets?
Sense tu els meus dies passen lents, com bèsties exhaustes.
Amb el negre martell de les esperes maldo clavant a les pa-
Sento l'aire del teu dolç somriure lluminós dins cada nova
la teva vida
On ets?
cercar figures de somnis?
Quins refredaments de mort súbita hi ha en les teves mans
honrades?
Et veig entre milers, entre milions, individual i anònim frag-
ment d'història en marxa, fill meu!
Reposes infant i tità, com una fulla caiguda i com una
muntanya.
I prop teu, damunt l'espiga de lluna de la teva baioneta,
lluu la papallona de la llibertat.
VIII
LA CIUTAT LLUNYANA
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
Màrius Torres (1910 - 1942)
IX
EN LA MEVA MORT
Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M'exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d'aquestes hores, ara véns
tota brillant, armada.
Inútil desesper del vespre! L'alba
s'acosta ja amb l'espasa,
i l'ardor temerari que m'encén
allunya les estrelles.
Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913 - 1938)
Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M'exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d'aquestes hores, ara véns
tota brillant, armada.
Inútil desesper del vespre! L'alba
s'acosta ja amb l'espasa,
i l'ardor temerari que m'encén
allunya les estrelles.
Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913 - 1938)
X
Vers: sigues igual a mi.
Jo em veig en tu si em veus. Som una o dues veus?
Quina, però, és de qui?
Josep Palau i Fabre (1917 - 2008)
XI
XII
Cementiri de Sinera
Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record
dels dies
que són passats per sempre.
Salvador Espriu (1913 - 1985)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada