dimecres, 15 d’agost del 2012

Sel·lecció de poesia Catalana (I): de Verdaguer a Espriu...

                     (Vet aquí alguns dels poemes que sempre m'han agradat dels nostres poetes...)
                                          SEL·LECCIÓ DE POESIA CATALANA (I) (S.XIX - S.XX)
                                                                       I
A FREDERIC SOLER EN SON ENTERRO

Amb cent corones de flors
                                                                  te'n veig anar d'esta vida:
                                                                  tu te'n vas amb cent, de flors:
                                                                  jo quedo amb una, i d'espines. 
Jacint Verdaguer (1842 -1902)
II
PATERNAL 
Tornant del Liceu en la nit del 7 de
novembre de 1893
Furient va esclatant l'odi per la terra,
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anâ a les festes
amb pit ben esforçat, com a la guerra.  
A cada esclat mortal - la gent trèmula es gira:
la crudeltat que avança - la por que s'enretira,
se van partint el món...
Mirant el fill que mama, - la mare que sospira,
el pare arruga el front.  
Pro l'infant innocent,
que deixa, satisfet, la buidada mamella,
se mira an ell, - se mira an ella,
i riu bàrbarament.
JOAN MARAGALL (Barcelona 1860 – 1911)
III 
PERQUÈ HAS VINGUT

 Perquè has vingut han florit els lilàs
              i han dit llur joia envejosa a les roses:
                                                            mireu la noia que us guanya l'esclat,
                                                            bella i pubilla, i és bruna de rostre.

                                                           De tant que és jove enamora el seu pas
                                                           -qui no la sap quan la veu s'enamora.

                                                           Perquè has vingut jo ara torno a estimar:
                                                           diré el teu nom i el cantarà l'alosa.
Joan Salvat-Papasseit (1894 -1924)
IV
SI CAL QUE ENCARA ET VEGI

Si cal que encara et vegi, lloc meu i fe primera,
                                                   que sigui un dia de tardor i a seny d'estels,
                                                    i el llaurador, fet ombra, hagi deixat enrera
                                                    la plana ben escrita de versos paral.lels.
                                                    I en l'agombol del vespre, que alguna veu molt pura
                                                   desgrani la tonada que el meu bressol oí
                                                   abans que sense termes i sense afegidura
                                                   no negui mes parpelles la nit d'on vaig eixir.
Josep Carner (1884 - 1970)
V
      La Poesia?... 
 La Poesia?
       Cal cercar-la on tu saps ja
       que és, com la Gràcia
       o l'aigua pura i dura
       d'una font emboscada
CARLES RIBA  (1893 – 1959)
VI
Epigrames i cançons
Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l'estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.
Rosa Leveroni (1910 - 1985)
VII
El fill al front 
On ets?
 Aquell dia tancares la porta com sempre i com mai.
 Hauries pogut dir: “Torno de seguida”. O:”Fins a
 la nit, pare”.

Sense tu els meus dies passen lents, com bèsties exhaustes.
Amb el negre martell de les esperes maldo clavant a les pa-
 rets nues del temps les imatges del teu record encès.

Sento l'aire del teu dolç somriure lluminós dins cada nova
 arruga del meu rostre,
 I amb la meva veu de cendra dispersa crido l'alt bronze de 
    la teva vida 
On ets?
 Dorms? Quins paisatges torturats baixen dels teus ulls a 
     cercar figures de somnis?
Quins refredaments de mort súbita hi ha en les teves mans 
       honrades?
Et veig entre milers, entre milions, individual i anònim frag- 
       ment d'història en marxa, fill meu!
Reposes infant i tità, com una fulla caiguda i com una 
       muntanya.
I prop teu, damunt l'espiga de lluna de la teva baioneta, 
       lluu la papallona de la llibertat.
                        AGUSTÍ BARTRA (1908 – 1982)
VIII

















LA CIUTAT LLUNYANA
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
Màrius Torres (1910 - 1942)
IX
EN LA MEVA MORT
Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M'exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d'aquestes hores, ara véns
tota brillant, armada.
Inútil desesper del vespre! L'alba
s'acosta ja amb l'espasa,
i l'ardor temerari que m'encén
allunya les estrelles.
Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913 - 1938)
X

                                                                  
                                                         POETA-NARCÍS
Vers: sigues igual a mi.
                                                              Jo em veig en tu si em veus.

                                                                 Som una o dues veus?
Quina, però, és de qui?



                                              Josep Palau i Fabre (1917 - 2008)
XI
EL DAVID DE LA CATEDRAL DE SALISBURY


Aeri, en la grisor de la pedra, en el vent,

entre els crits de les gralles iròniques, t'inclines,

abstret damunt de l'arpa, a la música ardent.

Però una herba se't mou sobre les cordes fines.


Ara és verda i menuda aquesta arpa, que duu

al teu cos mineral una trèmula saba

del juny assolellat i feliç, mentre tu

escoltes, i qui sap si una abella et besava.


Més enlaire que el cedre, entre dos àngels greus,

no veus enamorats a la prada, el tord lliure

que xiula sobre l'herba dels morts. I vora els teus

brins de música, lluny, t'endevino el somriure.
Marià Manent (1898 -1988)

XII
Cementiri de Sinera
         
Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record
dels dies
que són passats per sempre.

                                                                       Salvador Espriu (1913 - 1985)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada