Antologia dels poetes més estimats
I ara, si us plau, parlem de poesia. | | |
| No em toqueu Carles Riba i Pere Quart, | | |
| que els tinc a una fornícula de l'ànima | | |
| sempre amb un pom fidel de flors boscanes. |
|
| Fragants roses als clàssics: als llatins. | | |
| I a Jordi de Sant Jordi. I a Ausiàs, | | |
| que conec pam a pam, com el cos dolç | | |
| d'una dona estimada llargament, | | |
| com perfet hom sent tota la sabor. | | |
|
| Afegiré el rector de Vallfogona | | |
| que l'ànima afligida consolava. | | |
| I l'Estellés, de Burjassot, un riu | | |
| d'imatges fulgurants. I Ferrater, | | |
| dit Gabriel, no pas àngel caigut. | | |
|
| Dels més recents, no en parlo. Jo diria | | |
| que, en general, són gent d'ofici, buits | | |
| com campanes, com gerres, com sepulcres; | | |
| però propicis al llorer simbòlic | | |
| compartit en il·lustres estofats. | | |
|
| Aleixandre, Neruda, Federico?... | | |
| Des de noi els conec. I, si escric versos, | | |
| les arrels del meu vers en ells s'arrelen. | | |
| Fa vergonya de dir-ho, però és cert: | | |
| quan jo llegia Góngora al col·legi | | |
| (era del año la estación florida) | | |
| ni als mapes existia Catalunya. | | |
|
| De Kavafis el grec (l'anglès?, el turc?) | | |
| recordo imatges inspirades. Parla | | |
| (i en parla molt enamoradament) | | |
| de la blanca esplendor del coll airós, | | |
| parla dels ulls, dels llavis, de les galtes. | | |
| (Però Kavafis parla d'ell. Jo, d'ella.) | | |
|
| D'Itàlia potser recordaria | | |
| Dante i Petrarca. (No per fer bonic.) | | |
| Dels francesos, en mi no en queda petja: | | |
| subtils antologies de llargs versos | | |
| monòtons, monocords i monorims. | | |
| Rimbaud potser. I Verlaine: un gust d'absenta | | |
| i un rostre trist de faune. Poca cosa. | | |
| Voici mon coeur qui n'a battu qu'en vain. | | |
|
| En canvi —essent menut— recordo un llibre | | |
| de Hölderlin, pintat de calaveres | | |
| i donzelles tan pàl·lides com llunes. | | |
| I he llegit Rilke. I l'avorrit Goethe. | | |
| També —i anem als USA de passada— | | |
| jo em quedaria amb Sandburg i Allan Poe. | | |
| (Més que silvestre Whitman és pedestre.) | | |
|
| Finalment, els anglesos. Hi ha dos noms | | |
| que per damunt de tots m'han fascinat: | | |
| Shakespeare és l'oceà ple de tenebres | | |
| i, ensems, el cor flamíger de la llum. | | |
|
| (Tant l'he llegit i en tantes circumstàncies | | |
| que, de tots els meus llibres, només Shakespeare | | |
| està tan esllomat com un esclau.) | | |
|
| L'altre poeta és Eliot. Quina conya, | | |
| quin delicat i quin discret encant | | |
| barrejar Ovidi, els salms i trossos d'òpera, | | |
| passejar —travestit— el vell Tirèsies | | |
| amb mamelles de iaia per la City, | | |
| falsificar les cartes del tarot | | |
| i asseverar que els àngels són perversos. | | |
|
|
De tot el que hem llegit, n'hem fet substància.
|
GERARD VERGÉS
(Tortosa, 1931) |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada