dijous, 1 de març de 2012

La dona de Lot (Anna Akhmàtova)



He decidit recuperar la veu i un poema de la gran poeta russa Anna Andréievna Gorenko, més coneguda com Anna Akhmàtova. Una gran veu, sovint menystinguda a la mateixa alçada que un Puixkin, un Boris Pasternak o ja que parlem d'escriptores russes que la mateixa Marina Tsvetàieva.
Els seus dos primers llibres "Vespre" (1912) i "Rosari" (1914) la van convertir en una celebritat nacional. Va formar part d'un grup d'escriptors russos que van fer deixar emprenta en els primers anys del S.XX però amb l'esclat de la Revolució Russa tot va canviar. Les autoritats soviètiques van condemnar la seva obra, perquè s'ocupava de temàtiques poc revolucionàries com l'amor. Poc després moriria afussellat el seu exmarit i més tard viuria un període de silenci i d'ostracisme. El seu fill va ser empresonat i el seu tercer marit va desaparèixer. Amb l'esclat de l'Stalinisme escriuria "Rèquiem" sobre la tragèdia del seu poble sotmès a un règim de terror i posteriorment el "Poema sense heroi" com una mena de testament poètic. De l'intimisme del primers llibres va evolucionar cap el patetisme de ressò col·lectiu dels darrers. També va ser una gran traductora de poesia. A casa nostra gràcies a les traduccions de Monika Zgustová i de Maria Mercè Marçal ens va arribar aquesta autora i fa un parell d'anys es va fer una versió definitiva de la seva obra traduïda al català a càrrec de Jaume Creus publicada per Edicions 1984.


(Tota aquesta informació i el poema següent l'he extret del llibre "Antologia de la poesia Universal" d'Ed.62 a cura de Miquel Desclot, publicada el 2010)




LA DONA DE LOT


La dona de Lot, que anava darrere, es tombà i es convertí en columna de sal. Llibre del Gènesi


I l'home just seguí l'emissari de Déu,

gegantí i resplendent, per la muntanya negra.

Una veu de frisança, mentre, deia a la dona:

No és massa tard, encara, encara pots mirar.



Mira les torres roges de Sodoma on nasquéreu,

la plaça on tu cantaves, l'eixida on vas filar...

Els finestrals deserts de la casa alterosa

on et naixien fills, fruit d'un vincle feliç.



Un esguard! - I, aglevats per un dolor mortal,

els ulls ja no pogueren, de sobte, mirar més.

El cos esdevenia de cop sal transparent

i les cames lleugeres s'arrelaren a terra.


Qui per aquesta dona aixecarà el seu plany?

És res de massa fútil per fer-ne una cabòria?

El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà.



Anna Akhmàtova


traduït per Monika Zgustová i Maria Mercè Marçal

(extret de Rèquiem i altres poemes. Barcelona: labutxaca, 2008, p.120)

Parábola (Wislawa Szymborska)

Aquest és un dels molts textos que va escriure en el seu dia una gran poeta polonesa. Aquest mes de febrer ens va deixar i la seva mort va passar tan desapercebuda que gràcies a algún blog me'n vaig assabentar.
Com per exemple: http://jaumesubirana.blogspot.com/2012/02/com-sescriu-szymborska.html
O també:http://lapanxadelbou.blogspot.com/2012/02/wislava-szymborska-comiat.html



Parábola

Ciertos pescadores sacaron del fondo una botella.

Había en la botella un papel, y en el papel estas palabras:

"¡Socorro!, estoy aquí. El océano me arrojó a una isla desierta.

Estoy en la orilla y espero ayuda. ¡Dense prisa. Estoy aquí!"

-No tiene fecha. Seguramente es ya demasiado tarde.

La botella pudo haber flotado mucho tiempo, dijo el pescador primero.

-Y el lugar no está indicado. Ni siquiera se sabe en qué océano,

dijo el pescador segundo.

-Ni demasiado tarde ni demasiado lejos. La isla "Aquí" está en todos lados, dijo el pescador tercero.

El ambiente se volvió incómodo, cayó el silencio.

Las verdades generales tienen ese problema.



De "Sal" 1962

Versión de Gerardo Beltrán

Wislawa Szymborska

(Polònia 1923 - 2012)


+poemes a l'enllaç:

Sables mouvants/ Arenas movedizas (Jacques Prévert)



Sables mouvants

Jacques Prévert (1900 - 1977)

Démons et merveilles

Vents et marées

Au loin déja la mer s'est retirée

Démons et merveilles

Vents et marées

Et toi

Comme une algue doucement carressée par le vent

Dans les sables du lit tu remues en revant

Démons et merveilles

Vents et marées

Au loin déja la mer s'est retirée

Mais dans tes yeux entrouverts

Deux petites vagues sont restées

Démons et merveilles

Vents et marées

Deux petites vagues pour me noyer.


Arenas movedizas

Demonios y maravillas

Vientos y mareas

A lo lejos ya el mar se ha retirado

Y tú

Como un alga dulcemente acariciada por el viento

En las arenas del viento te agitas entre sueños

Demonios y maravillas

Vientos y mareas

A lo lejos ya el mar se ha retirado

Pero en tus ojos entreabiertos

Han quedado dos pequeñas olas

Demonios y maravillas

Vientos y mareas

Dos pequeñas olas para ahogarme.

Versión de Enrique Uribe White



Jacques Prévert
(França 1900 - 1977)
+poemes i info a: http://amediavoz.com/prevert.htm

Dimecres de cendra (T.S.Eliot)




Dimecres de Cendra
T.S. Eliot

Com que no espero tornar mai més

Com que no espero

Com que no espero tornar

A desitjar els dons d’aquest i les oportunitats d’aquell altre

Ja no m’empenyo en l'afany de tals coses

(Per què la vella àliga hauria d’estendre les ales?)

Per què lamentar

El poder esvanit del reialme habitual?

Com que no espero conèixer mai

La insegura glòria de l’hora positiva

Com que crec que no

Com que sé que no he de conèixer

L’únic veritable poder transitori

Com que no puc beure

Allà on floreixen els arbres i brollen les deus, car res no torna a ser

Com que sé que el temps és sempre el temps



I el lloc és sempre i només el lloc

I el que és real ho és només per un moment

I només en un sol lloc

M’alegro que les coses siguin com són i

Renuncio a la santa faç

I renuncio a la veu

Com que no espero tornar mai més

Per això m’alegro, perquè haig d’inventar quelcom

En què delectar-me

I prego a Déu que tingui pietat de nosaltres

I prego que pugui jo oblidar

Això que amb mi mateix discuteixo massa

I explico en excés

Com que no espero tornar mai més

Que aquestes paraules responguin

D’allò que és un fet, perquè no es repeteixi

Tant de bo el judici no sigui massa sever amb nosaltres

Com que aquestes ales ja incapaces de volar

No són sinó aspes per a batre l’aire

L’aire que ara és tan tènue i sec

Més tènue i sec que no pas la voluntat

Ensenyeu-nos a fer cas i a no fer cas

Ensenyeu-nos a estar tranquils.

Pregueu per nosaltres pecadors ara i a l’hora de la nostra mort

Pregueu per nosaltres ara i a 1'hora de la nostra mort



ELIOT, T. S.


(St.Louis, Missouri 1888 - Londres 1965)

Dimecres de Cendra i Poemes d’Ariel. Traducció i notes d’Alfred Sargatal. Barcelona: Edicions 62, 1977. (Escorpí)
Traduït per Alfred Sargatal



(extret de la revista digital "Visat" del Pen Club català)

Una gran traducció d'un gran poema d'un dels grans poetes del S.XX de la literatura anglesa.

Drink Today (Ben Jonson)

(imatge extreta de http://atravesdelarte.blogspot.com/ )



"Drink today, and drown all sorrow

You shall perhaps not do it tomorrow

Best, while you have it, use your breath

There is no drinking after death"



*****


(traducció lliure al català)


"Beure avui, i ofegar la tristesa

Potser no és bo fer-ho demà

Millor, mentre la tingueu, utilitzeu la respiració;

No hi haurà beure, després de la mort."


Ben Jonson



Benjamin Jonson (1572 - 1637) Dramaturg, poeta i actor anglès del Renaixament.

[Vet aquí uns versos sobre...la vida i la mort, dos angles aparentment oposats de la mateixa moneda. Sembla que ja en el llunyà Renaixament anglès aquest savi poeta ens convidi a allò tan fàcil aparentment però que tants cops oblidem que és gaudir de l'instant, un instant com la gerra de vi del poema de Jonson passa efímera i si no sabem beure, viure i aprendre del moment; només ens quedarà el descans etern que tard o d'hora arriba i ens fa tots i totes iguals. Vet aquí la grandesa d'uns versos d'un clàssic, amb el permís del Sr.Shakespeare de la literatura anglesa.]

A civil servant (Robert Graves)



Tot just fa més de 25 anys que va morir l'escriptor anglès Robert Graves. Conegut per la seva novel·la històrica de "Jo, Claudi", novel·la que fou portada a la televisió i es va convertir en un gran èxit. Més enllà de les novel·les històriques, en Graves fou un personatge molt versàtil que va conrear la crítica, la poesia, l'assaig, la narrativa; gran estudiós dels clàssics, els seus més de 120 llibres el converteixen en un escriptor rellevant.
Fou catedràtic de la Universitat d'Oxford i a casa nostra és conegut per haver passat llargues temporades a Mallorca on hi tenia una casa i es va sentir sempre molt ben acollit.
Des d'aquí recuperem un parell de poemes.Més enllà del seu èxit com a novel·lista, conreà també la poesia...






1915

I’ve watched the Seasons passing slow,so slow,

In the fields between La Bassée and Bethune;

Primroses and the first warm day of Spring,

Red poppy floods of June,

August, and yellowing Autumn, so

To Winter nights knee-deep in mud or snow,

And you’ve been everything.




Dear, you’ve been everything that I most lack

In these soul-deadening trenches—pictures, books,

Music, the quiet of an English wood,

Beautiful comrade-looks,

The narrow, bouldered mountain-track,

The broad, full-bosomed ocean, green and black,

And Peace, and all that’s good.




Robert Graves

(1895 - 1985)



****



Estuve observando el paso lento, tan lento de la Temporada

En los campos entre La Bassée y Bethune.

El amarillo verdoso y el primer día caliente de primavera.

Inundación de rojas amapolas en Junio.

Agosto, y el amarillo otoño. También

Las noches de invierno con sus rodillas en lo profundo de la nieve o barro.

Y vos estuviste en todas las cosas.



Querido, estuviste en todas estas cosas y yo casi necesitado

en estas apagadas almas de trincheras-pinturas, libros

Música: la quietud de un bosque ingles.

Hermosos camaradas- miren,

El angosto y rocoso paso en la montaña.

El ancho y amplio pecho del océano; verde y negro

Y tranquilo; y en todo esto es bueno.


Versión de Raúl Racedo
Cercant, cercant he trobat un magnífic blog amb poemes de Graves traduïts al català. Magnífiques traduccions a càrrec de Sadurní Vergés. El blog es diu: L'Illa de Graves. Aquí teniu l'enllaç: http://lilladegraves.blogspot.com/





A CIVIL SERVANT


While in this cavernous place employed

Not once was I aware

Of my officious other-self

Poised high above me there,

My self reversed, my rage-less part,

A slimy yellowish cone—

Drip, drip; drip, drip— so down the years



I stalagmized in stone.

Now pilgrims to the cave, who come

To chip off what they can,

Prod me with child-like merriment:

'Look, look! It's like a man!'



***

UN FUNCIONARI


Quan treballava a aquest lloc cavernós,

no vaig ser mai conscient

que tenia un altre jo oficiós

sotjant-me damunt meu:

el meu jo capgirat, la meva part tranquil•la

—un con groguenc i llefiscós

que, gota a gota, amb els anys a redós,

em convertí en estalagmita—.

I ara els visitants

quan peregrinen a la cova

n'arrenquen trossets de record, xisclant:

"mira, mira!, si sembla un home!"



traducció de Sadurní Vergés

*La fotografia està també extreta del blog i n'és l'autor Rab Shiell.

La vie, c'est comme une dent (Boris Vian)




Fa més de 50 anys que va morir Boris Vian. Una de les plomes més afilades de la poesia contemporània francesa. He volgut recuperar un dels seus poemes:




La vie, c'est comme une dent
La vie, c'est comme une dent
D'abord on y a pas pensé
On s'est contenté de mâcher
Ça vous fait mal, et on y tient
Et on la soigne et les soucis
Et pour qu'on soit vraiment guéri
Il faut vous l'arracher, la vie.

La vida es como una muela...
La vida es como una muela:
Al principio ni se piensa en ella
Con masticar uno se contenta
La cosa pronto se pone fea
Te duele, y uno se aferra
Y uno la cuida y los malos días
Y para que uno sane del todo
Habrá que sacártela, la vida.


La vida és com un queixal
La vida és com un queixal
Al principi no penses en ell
Amb mastegar ja s'està content
De sobte la cosa es posa lletja
Fa mal i un s'aferra
I un el cuida en els mals dies
Perquè se'ns curi del tot
S'haurà de treure, com la vida.

BORIS VIAN (1920 - 1959)

*Traducció del francès al castellà extreta del blog: http://poemasenfrances.blogspot.com/
*Adaptació lliure d'un servidor al català.M'he pres aquesta llicència. Que em disculpin els entesos!


A little mouse in prison (Liu Xiaobo)





A Little Mouse in Prison


For Little Xia

A little mouse crawled through the iron bars

And paced nervously on my windowsill.

The worn walls watched him

The mosquitoes full of blood watched him.

He drew even heaven's silver light

And seemed to fly.

This kind of beauty is rare.
Tonight, the mouse is a dapper gentleman.

Not eating.Nor drinking.Nor aimlessly chattering.

His wide-eyed stare is that of a traitor as

He walks in the moonlight.


Liu Xiaobo


(Nobel peace prize 2010)

Poema extret del portal del Pen Internacional:
http://www.internationalpen.org.uk/



Adaptació al català...


Un ratolí a la presó

per la petita Xia

Un petit ratolí es va arrossegar a través dels barrots de ferro
I es va passejar nerviosament a la meva finestra.
Les parets desgastades ho observaven
Els mosquits plens de sang l'observaven.
Va assenyalar tan sols la llum de plata del cel
I semblava volar.
Aquest tipus de bellesa és poc freqüent.
Aquesta nit, el ratolí és un cavaller ben plantat.
No menja.Ni beu.
Sense rumb ni xerra.
La seva mirada amb els ulls oberts és el d'un traïdor com
Ell camina en la llum de la lluna.

Liu Xiaobo

(Premi Nobel de la Pau 2010)

When you are smiling/ Botella de mar (Mario Benedetti)




Poemes per recordar al poeta uruguaià
Mario Benedetti, un dels grans poetes llatinoamericans amb una llarga trajectòria carregada de bons poemes.

BOTELLA AL MAR
El mar es un azar
Vicente Huidobro


Pongo estos seis versos en mi botella al mar

con el secreto designio de que algún día

llegue a una playa casi desierta

y un niño la encuentre y la destape

y en lugar de versos extraiga piedritas

y socorros y alertas y caracoles.


WHEN YOU ARE SMILING...
When you are smiling

ocurre que tu sonrisa es la sobreviviente

la estela que en ti dejo el futuro

la memoria del horror y la esperanza

la huella de tus pasos en el mar

el sabor de la piel y su tristeza

When you are smiling

the whole world

que también vela por su amargura

smiles whith you.


MARIO BENEDETTI

(14/09 /1920 -- 17/05/2009)





Los dioses de la tierra (Khalil Gibrán)




LOS DIOSES DE LA TIERRA



Al llegar la oscuridad de la duodécima era


El silencio absorbió, pleamar de la noche


Las montañas todas.
En ese momento hicieron


su aparición sobre las cimas,


Las tres deidades nacidas de la Tierra,


Amos y padres de la Vida.


Las corrientes de agua pasaron a sus pies


Y oleadas de niebla


Sobre sus pechos se agolparon


En tanto sus cabezas permanecieron erguidas


Majestuosamente sobre el Mundo.
Y después dialogaron.


Retorciéndose sus voces,


Con el retumbar distante del trueno


En el profundo valle.



Khalil Gibrán (1883 - 1931), poeta i escriptor libanès



Fa anys vaig llegir "El profeta" i em va semblar un llibre de màximes, poemes i pensaments molt profunds. És un autor que es va formar en el món occidental i que la seva obra va traspassar les fronteres del món oriental. Desconec la font de la traducció i el traductor d'aquest poema.



Ídols (Gabriel Ferrater)

Aviat, aquest 2012, farà 40 anys de la mort del poeta Gabriel Ferrater. Ferrater fou un destacat nom en el món de la traducció, l'assaig, la poesia i el món acadèmic del seu temps que va deixar emprenta a molts dels seus coetanis i deixebles. Aquests dies he estat rellegint la magnífica edició en butxaca que ha editat Ed.62 de la seva obra completa:"Les dones i els dies". No és una poesia fàcil però en la seva poesia s'hi poden trobar perles com aquesta:


ÍDOLS

Aleshores, quan jèiem

abraçats davant la finestra

oberta al pendís d'oliveres (dues

llavors nues dins un fruit que l'estiu

ha badat violent, i que s'omple

d'aire) no teníem records. Érem

el record que tenim ara. Érem

aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,

per la submisa fe de després.

Gabriel Ferrater
(Reus, 1922 - Sant Cugat del Vallès 1972)

Gargots de foc/Eldkloter (Tomas Tranströmer)



Hi ha poetes totalment desconeguts per nosaltres i que són fonamentals en la poesia europea dels darrers 30 anys. És el cas de Tranströmer, poeta, psicòleg i traductor que fa vint-i-cinc anys va escriure "La plaça salvatge", un breu recull de textos poètics: simples, breus, intimistes, reflexius, colpidors, transgressors en algún moment, suggerents.
La seva vàlua literària és tan important com Strindberg. A l'acabar el llibre em quedo amb les ganes de llegir-ne més. Em pregunto: per què ens arriben tant poques traduccions d'aquests grans? Per què són tan desconeguts entre nosaltres?

Gargots de foc / Eldkloter
Durant els mesos ombrius la meva vida espurnejava
només quan feia l’amor amb tu.
Com la lluerna s’encén i s’apaga,
s’encén i s’apaga
-pots seguir el seu camí a llambregades
en la foscor de la nit, entre les oliveres.
Durant els mesos ombrius l’ànima s’arraulia
sense vida
però el cos anava de dret cap a tu.
El cel nocturn bramulava.


Tomas Tranströmer

(Suècia, 1931)

Premi Nobel de Literatura 2011

Poema extret de:

"La plaça salvatge"

Perifèric edicions, nº10, 2008

edició suec - català

Traducció de Carolina Moreno

Miedos (Robert Walser)










Robert Walser, autor suís de la novel·la "Jakob von Gunten"; autor prou conegut a Alemanya i a Suïssa amb una vida tormentada que va acabar els darrers vint anys de la seva vida en un manicomi suís. I un dia com un altre d'hivern van trobar el seu cos mort enmig de la neu.



MIEDOS
He esperado saludos mucho tiempo,


frases suaves, al menos un sonido.


El miedo no es de voces o tañidos:


penetrar, sólo la niebla penetran.


Un secreto canto en acecho oscuro:


alíviame, pena, el arduo viaje.




ROBERT WALSER (Biel 1878 - Herisau 1956)

(Del libro ‘Poemas’, Icaria, 1997.Traducción y prólogo: Carlos Ortega)

El cielo està cubierto de barro y bruma (Raymond Queneau)

[imatge extreta de la xarxa]

El cielo está cubierto de barro y bruma


El asfalto palidece Todos los pies son negros


Un aro salta propagando la espuma


El arroyo fluye frente al bulevar




El cielo está cubierto de lluvia y yunques


El asfalto reverdece Todos los troncos son negros


La abeja lista ha curado su resfriado


A esa putita muy cerca del urinario




El cielo está cubierto de rabia y plumas


El asfalto se blanquea Todos los gatos son negros


Un tren se desplaza gritando a voleo


Un poli se ha sonado en su pañuelo




El cielo está cubierto de pus de pústula


El cielo se ha fundido Todos los agujeros son negros


Una chica besa a su joven novio


Un vendedor trata de vender un vespertino

Raymond Queneau en El instante fatal (Visor Libros, Madrid, 2009, trad. de Adolfo García Ortega).
Raymond Queneau (El Havre, 1903 - 1976) poeta i novel·lista francès
Mira el cel i pensa un moment a quin país, a quina ciutat i amb quin poema pensaries. He pensat en París i al pensar en aquesta ciutat he pensat en un dels escriptors francesos més estimats del S.XX, conegut pels seus llibres d'exercicis d'estil i per relacionar la investigació literària amb la investigació científica.

A los hombres futuros (Bertold Brecht)

A LOS HOMBRES FUTUROS

Vosotros, que surgiréis del marasmo en el que nosotros nos hemos hundido, cuando habléis de vuestras debilidades, pensad también en los tiempos sombríos de los que os habéis escapado. Cambiábamos de país como de zapatos a través de las guerras de clases, y nos desesperábamos donde sólo había injusticia y nadie se alzaba contra ella. Y sin embargo, sabíamos que también el odio contra la bajeza desfigura la cara. También la ira contra la injusticia pone ronca la voz. Desgraciadamente, nosotros, que queríamos preparar el camino para la amabilidad no pudimos ser amables. Pero vosotros, cuando lleguen los tiempos en que el hombre sea amigo del hombre, pensad en nosotros con indulgencia.

Bertold Brecht, poeta i dramaturg alemany (Augsburg 1898 - Berlín 1956)